És una idea errònia pensar que l’anime (animació japonesa) és una afició infantil. Les trames d’algunes històries no són en cap cas inferiors a les pel·lícules de llarga durada. Els personatges experimenten, creixen, es desenvolupen, es troben en diferents situacions, viuen.
Un dels avantatges de l’animació japonesa és una àmplia selecció de pel·lícules presentades, tant pel que fa al gènere com a la durada. Trobar alguna cosa que agradi no és difícil. N’hi ha prou amb parar atenció a tres components.
El públic objectiu:
- kodomo - per a nens (fins a 12 anys): el contingut ideològic està absent o està molt simplificat;
- shounen - per a nois i nois grans (de 12 a 16-18 anys): una trama dinàmica, un canvi ràpid d’esdeveniments, temes d’amistat masculina, rivalitat, les aventures d’un petit equip permanent de personatges que lluiten amb sovint es mostra algú;
- shojo: per a noies i noies majors (de 12 a 16-18 anys): a la trama, per regla general, es desenvolupa el tema de l’amor, el romanç, es revelen detalladament les imatges dels personatges. Les animacions que expliquen les aventures de noies dotades de poders màgics pertanyen al mateix gènere;
- seinen - anime per a homes adults (de 18 a 25-40 anys): és més realista que el shojo, pot haver-hi una línia romàntica, però la trama no hi està lligada, els personatges dels personatges també estan ben desenvolupats, pot incloure elements de psicologia, sàtira, erotisme.
- josei - anime o manga per a dones: descriu amb més freqüència la vida quotidiana d’una dona que viu al Japó.
Gènere: comèdia, drama, thriller, detectiu, acció, romanç, etc.
- per entorns: ciberpunk, steampunk, història escolar, vida quotidiana, ciència ficció, fantasia, etc;
- sobre la psicologia i els objectius dels personatges: spokon (sobre els èxits esportius aconseguits per les ganes de guanyar), sentai (sobre un equip de superherois), maho-shojo (sobre les bruixes), harem (el personatge principal està envoltat de un gran nombre de personatges del sexe oposat);
- per la presència i detall d’escenes sexuals: etchi (erotica), hentai (porno), yaoi (relacions homosexuals), yuri (relacions lesbianes).
Format: sèrie de televisió o llargmetratge
L'estereotip que en l'art de l'anime "infantil" (ulls grans, cares divertides) no està justificat. Hi ha moltes pintures que es diferencien pel dibuix detallat de rostres, gestos i postures. Són admirables els paisatges vius realistes, les expressions facials increïblement precises i l'atenció als petits detalls. Per descomptat, això és més cert per als llargmetratges que per a les sèries de televisió. Tanmateix, també tenen el seu propi encant, quan, segons l’expressió dels ulls, la postura és clara sense paraules l’actitud del personatge davant del que està passant.
L’acompanyament musical mereix una menció a part. El vídeo d'obertura (obertura) reflecteix el caràcter de l'anime, el seu estil, s'ajusta per a la visualització, configurant una atmosfera determinada. El vídeo final (tema final) és més tranquil, mostrant els crèdits finals. La música i les cançons se solen escriure específicament per a un anime determinat. Aquest és un avantatge definitiu, ja que la pròpia música reflecteix el contingut de l'anime.
Els aficionats a l'animació japonesa prefereixen la veu original i utilitzen subtítols per a la traducció. És l’actuació de veu original que permet submergir-se en la profunditat d’expressió de les emocions del personatge. El cas és que expresso l'anime per part de persones especialment entrenades: seiyuu. Al Japó, es tracta d’una especialització independent. Triar una veu per a aquest o aquell personatge és molt important per revelar el seu personatge. Hi ha un anime amb una traducció professional doblada al rus. No n’hi ha molts, sobretot es pot trobar una traducció poc professional.
L’anime és tot un món de nous colors i sensacions. Té dret a existir i cada cop troba més fans a tot el món.
