Des de fa temps hi ha hagut molts mites i llegendes al món sobre sirenes i sirenes, que els mariners van conèixer en els seus llargs viatges. Aquestes criatures estaven dotades de poders màgics de naturalesa negativa, se’ls atribuïa el segrest de mariners i l’atracció de vaixells als esculls, on els esperava la mort imminent. Llavors, a qui les persones anomenen sirenes i sirenes, existien realment aquestes criatures mítiques?
Secrets del mar profund
Gairebé totes les persones coneixen històries sobre mig dones, mig peixos que viuen als mars i als oceans. Aquestes insidioses criatures atreien els mariners amb la seva bellesa i el seu cant màgic als fons marins, privant-los de la seva ment i vida. Fins i tot els historiadors i naturalistes antics van pensar en la probabilitat de l'existència de sirenes i sirenes: eren un mite o alguns, però una branca raonable de l'evolució? Segons relats de testimonis presencials, a vegades les criatures estranyes de pell nua, cua plana i aletes curtes davanteres semblants a mans caien a les xarxes dels mariners.
Per primera vegada, es van esmentar sirenes i sirenes encantadores als anals de l’antiga Babilònia, on també es descrivien els tritons, la versió masculina de la sirena.
Els antics babilonis adoraven el poderós déu solar Oannes, que era mig peix. Als anys 30, els exploradors francesos de l’Àfrica occidental van descobrir la tribu més antiga del seu territori: els dogons. El Dogon va aconseguir viure durant diversos milers d’anys completament aïllat de la civilització, tot posseint un coneixement increïblement precís de l’astronomia. Els sacerdots dogons van afirmar que aquest coneixement els va ser transmès per extraterrestres amfibis, un dels quals era Oannes.
Llegendes de sirenes i sirenes
La costa rocosa escocesa té una petita illa. Està completament cobert de petits còdols de color gris verdós, que els habitants de la zona anomenen "llàgrimes de sirena". Segons la llegenda, una sirena es va enamorar d’un jove monjo del monestir de Sant Jonàs. El monjo li va ensenyar les oracions i els amants van començar a demanar a Déu l’ànima de la sirena perquè pogués sortir del mar i convertir-se en home. Tot i això, Déu no va respondre a les seves oracions i la sirena va haver de tornar al mar, d'on tornava periòdicament, plorant el seu amor a aquella illa.
En el context dels mites sobre les sirenes, aquesta llegenda del segle XVI és única; de fet, a diferència de les històries sobre belleses marines assedegades de sang, parla d’amor.
En gairebé totes les llegendes i paràboles, les sirenes i les sirenes estan representades per insidioses criatures seductores que només són atretes pel desig d’atraure més marins a les xarxes i arruïnar-ne l’ànima. Els mariners consideraven fins i tot una sirena que acabava de parpellejar a l'horitzó com un mal presagi: creien que després d'això el seu vaixell seria sens dubte condemnat al naufragi. En el folklore eslau, les sirenes eren anomenades ànimes de noies que es van ofegar en un amor infeliç i que després de la mort van començar a venjar-se de tots els homes, atraient-los al riu.
